El cinema és el reflex de la nostra societat. Però és un reflex fidel? És un retrat fidedigne i representatiu de la nostra comunitat? Com és que les persones amb discapacitat que apareixen en una pel·lícula fan sempre de persones amb discapacitat i prou? Perquè no interpreten personatges que ens parlin de la por o del desig, perquè no fan d’un fugitiu o d’una lluitadora? L’estigma fa que algú amb autisme o una malaltia mental només pugui parlar d’això: de l’autisme i la malaltia mental. Volem plantejar-nos què hagués passat si Thelma i Louis haguessin tingut Síndrome de Down. O en Cary Grant a “Con la muerte en los talones” hagués estat autista. Com hagués viscut una persona amb discapacitat la història d’amor entre Marcello i Silvia a “La Dolce Vita”? O entre Ilsa i Rick a “Casablanca”?